Segon llibre dels Macabeus - 6

Instauració del culte pagà en el temple

    1 No gaire temps després, el rei envià l’atenès Geront perquè obligués els jueus a abandonar els costums dels seus avantpassats i a renunciar a viure d’acord amb les lleis de Déu. 2 Duia també l’encàrrec de profanar el temple de Jerusalem i dedicar-lo a Zeus Olímpic. El temple de Garizim, d’acord amb el tarannà de la gent d’aquella regió, seria dedicat a Zeus Hospitalari.
    3 L’aplicació d’aquestes mesures nefastes va ser penosa i insuportable per a tothom. 4 En efecte, els pagans omplien el temple d’orgies desenfrenades; s’hi divertien amb prostitutes i tenien relacions amb elles a dins mateix dels atris sagrats. A més, introduïen al temple coses prohibides. 5 L’altar era ple de víctimes impures, prohibides per les lleis santes. 6 No era possible de guardar el dissabte o celebrar les festes tradicionals, o simplement confessar-se jueu. 7 Cada mes, el dia que es commemorava el naixement del rei, es veien en l’amarga necessitat de participar en un banquet sacrificial. I quan arribaven les festes en honor de Dionís, havien d’acompanyar per força el seguici de Dionís, coronats d’heura.
    8 Per instigació de Ptolemeu, sortí un decret estenent a les ciutats gregues veïnes de Judea la mateixa política contra els jueus que les habitaven: calia obligar-los a prendre part en els banquets sacrificials 9 i degollar els qui es neguessin a adoptar els costums grecs. Eren fàcils de preveure, les calamitats que vindrien! 10 Així, van fer comparèixer davant el tribunal dues dones que havien circumcidat els seus fills. Després de passejar-les públicament per la ciutat amb els nadons penjats dels pits, les van llançar daltabaix de la muralla. 11 Uns altres jueus s’havien reunit en unes coves, no gaire lluny de Jerusalem, per celebrar-hi d’amagat el dissabte. Denunciats a Filip, van ser cremats tots alhora, ja que, per respecte a un dia tan assenyalat com el dissabte, havien renunciat a defensar-se.

Sentit providencial de la persecució


    12 Recomano al lector d’aquest llibre que no es deixi abatre per aquestes calamitats. Que pensi més aviat que aquestes persecucions han servit per a corregir el nostre poble, no pas per a destruir-lo. 13 De fet, Déu mostra una gran bondat quan castiga amb promptitud els qui es comporten malament, en comptes de deixar-los fer durant molt de temps. 14 Abans de castigar els altres pobles, el Senyor espera pacientment que hagin omplert la mesura dels seus pecats. Però a nosaltres no ha volgut pas tractar-nos així: 15 no ha permès que els nostres pecats arribessin al límit i ens hagués de castigar al darrer moment. 16 Ell no aparta mai de nosaltres la seva misericòrdia. Corregeix el seu poble valent-se de les calamitats, però mai no l’abandona.
    17 Amb aquestes consideracions només preteníem de recordar aquestes veritats. Després d’aquestes breus reflexions, retornem al fil de la narració.

Martiri d’Eleazar


    18 Entre els mestres de la Llei més notables hi havia Eleazar. Doncs bé, a aquest home d’edat avançada i de noble figura, li van obrir la boca per força i volien fer-li menjar carn de porc. 19 Però ell s’estimà més una mort gloriosa que una vida ignominiosa, i s’avançà voluntàriament cap al suplici de l’esquarterament, 20 després d’escopir el que tenia a la boca. Així va demostrar com cal rebutjar amb decisió allò que la Llei prohibeix de menjar, ni que sigui al preu de la pròpia vida.
    21 Els encarregats d’aquell àpat sacrificial contrari a la Llei feia molts anys que coneixien Eleazar. Per això se l’endugueren a part i li aconsellaven que es fes portar carn que era permès de menjar segons la Llei, preparada expressament per a ell; ell només hauria de fer veure que se la menjava com si fos un bocí de carn de les víctimes sacrificades per ordre del rei: 22 amb això s’estalviaria la mort i rebria el tracte humà que mereixia la vella amistat amb ells. 23 Però Eleazar va prendre una noble decisió, digna dels seus anys, de la seva honorable ancianitat i dels seus venerables cabells que les fatigues havien tornat blancs; una decisió digna encara d’una conducta exemplar, observada des de la infantesa, i digna sobretot de la legislació santa, establerta pel mateix Déu. Va respondre que l’enviessin de pressa al país dels morts. 24 I afegí:
—Un fingiment com aquest no és digne d’un home de la meva edat. Molts joves es pensarien que Eleazar, als seus noranta anys, ha adoptat els costums estrangers.
25 Ells podrien esgarriar-se si jo m’avenia a aquesta simulació, tot plegat per assegurar-me una mica més de vida. Quina infàmia no deshonraria la meva ancianitat! 26 I encara que momentàniament m’escapés del càstig dels homes, no m’escaparia, ni viu ni mort, de les mans del Totpoderós. 27 Per això, si ara abandono com un valent aquesta vida, em mostraré digne de la meva vellesa, 28 i hauré deixat als joves el noble exemple d’una mort voluntària i generosa, per les lleis sacrosantes.
Havent dit això, Eleazar se’n va anar cap al suplici sense vacil·lar.
29 Les seves paraules van canviar en crueltat l’amabilitat que fins fa poc li mostraven els botxins. A aquests els semblava que parlar així era una insensatesa. 30 Eleazar, a punt ja de morir sota els cops, deia entre gemecs:
—El Senyor ho coneix tot perfectament. Ell sap prou bé que, podent evitar la mort, ara pateixo en el meu cos el cruel suplici de la flagel·lació. Però en el meu esperit estic content de patir tot això per la veneració que li tinc.

    31 Així se’n va anar Eleazar d’aquest món. La seva mort ha deixat tant als joves com a la majoria del seu poble un exemple d’heroisme i un record etern de virtut.