Segon llibre dels Macabeus - 7

Martiri de set germans amb la seva mare

    1 En una altra ocasió, van ser detinguts set germans juntament amb la seva mare. El rei els volia obligar a menjar carn de porc, prohibida per la Llei de Moisès, i per aquest motiu els va fer assotar a cops de fuet i de nervis de bou. 2 Un dels germans va parlar en nom dels altres:
—Què vols saber o obtenir de nosaltres? Estem disposats a morir abans de violar les lleis dels nostres avantpassats.

    3 El rei, encès de ràbia, va manar que posessin al foc graelles i calderes. 4 Tan bon punt van ser roents, ordenà que tallessin la llengua del qui havia parlat en nom dels altres, li arrenquessin la pell del cap i li tallessin mans i peus, en presència dels altres germans i de la mare. 5 Quan l’hagueren mutilat completament, el rei manà que el posessin al foc i que el rostissin de viu en viu. Mentre la fortor de carn cremada s’escampava pertot arreu, els altres germans i la mare s’animaven a morir heroicament i es deien:
    6 —El Senyor Déu ens veu i realment sent compassió de nosaltres. Ja ho va anunciar a Moisès en el càntic en què s’exclama contra el poble. Diu: “S’apiadarà dels seus servidors.”
    7 Després que el primer dels germans hagués mort d’aquesta manera, van dur el segon al suplici. Mentre li arrencaven la pell del cap amb els cabells, li preguntaven:
—¿Menjaràs carn de porc, o vols que et torturem membre per membre?

    8 Ell va respondre en la seva llengua materna:
—No en menjaré.
Per això també ell va ser sotmès a tortura igual que el primer.
9 A punt d’exhalar el darrer sospir, deia al rei:
—Tu, malvat, ens arrenques aquesta vida, però el rei del món, per les lleis del qual morim, ens ressuscitarà per a una vida nova, eterna.

    10 Després d’aquest, començà el suplici del tercer. Quan li van demanar que tragués la llengua, la va treure de seguida i allargà valerosament les mans, 11 tot dient amb gallardia:
—De Déu he rebut aquests membres, i per amor a les seves lleis els sacrifico; i d’ell espero recuperar-los.

    12 El mateix rei i els qui l’acompanyaven estaven sorpresos de la valentia d’aquell jove que tenia els turments per no res.
    13 Mort aquest, van aplicar al quart les mateixes tortures cruels. 14 A punt ja d’expirar, parlava així al rei:
—Val més morir a mans dels homes quan s’espera que Déu ens ressuscitarà tal com ha promès. Però per a tu no hi haurà pas resurrecció a la vida.

    15 A continuació van dur el cinquè germà i el van torturar. 16 Però ell, mirant-se el rei, li va dir:
—Tu, amb el poder que tens sobre els homes, fas el que vols, si bé no ets més que un mortal. Però no et pensis pas que Déu ha abandonat la nostra nació.
17 Tingues paciència i contemplaràs amb quin poder tan gran et turmentarà, a tu i la teva descendència.
    18 Després d’aquest, van dur el sisè. Quan estava per morir, deia al rei:
—No et facis il·lusions! Nosaltres sofrim tot això per culpa nostra, perquè el nostre poble ha pecat contra el nostre Déu. Per això ens passen aquestes desgràcies tan desconcertants.
19 Però tu, que goses fer la guerra a Déu, no et pensis pas que quedaràs sense càstig.
    20 Tanmateix, la qui ultrapassa tota admiració i mereix un record assenyalat és la mare. Ella, en l’espai d’un sol dia, va suportar animosament de veure com li mataven tots set fills; i és que tenia l’esperança posada en el Senyor. 21 Dotada de nobles sentiments, animant la sensibilitat femenina amb un coratge tot masculí, exhortava els seus fills dient-los en la llengua materna:
    22 —Jo no sé com heu vingut a l’existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l’esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. 23 Sapigueu que és el creador del món, ell que modela l’home des de la seva concepció i totes les coses des del seu origen, el qui us retornarà misericordiosament l’esperit i la vida, ja que ara no us planyeu a vosaltres mateixos per amor a les seves lleis.
    24 Antíoc es va sentir menyspreat per aquella dona i sospitava un to insultant en les seves paraules. Quedava encara amb vida el més petit dels germans; el rei intentava de guanyar-se’l no solament amb raons, sinó també amb juraments: si abandonava les tradicions dels seus avantpassats, el faria ric i feliç, li donaria el títol d’amic del rei i li confiaria càrrecs de confiança. 25 Però el noi no va fer cas de les seves paraules. Per això el rei féu cridar la mare i li demanava que ella aconsellés aquell adolescent perquè salvés la vida. 26 I tant li va insistir, que la mare s’avingué a convèncer el seu fill. 27 S’inclinà cap a ell i, burlant-se del cruel tirà, va dir al noi en la seva llengua materna:
—Fill meu, compadeix-te de mi que t’he portat nou mesos a les entranyes i t’he donat mamar durant tres anys, t’he alimentat i t’he pujat fins a l’edat que ara tens, i no he deixat de criar-te.
28 T’ho demano, fill meu, mira cap al cel i cap a la terra. Fixa’t en tot el que s’hi troba i reconeix que Déu ho ha creat del no-res, i que el llinatge humà ha estat fet de la mateixa manera. 29 No tinguis, doncs, cap por d’aquest botxí. Mostra’t digne dels teus germans i accepta la mort. Així et podré recuperar amb els teus germans quan Déu es manifestarà misericordiós.
    30 Tot just la mare havia acabat de parlar, el noi va dir:
—Què espereu? Jo no obeiré pas el manament del rei. Jo només faig cas del manament de la Llei donada als nostres pares per mitjà de Moisès.
31 I tu, que has inventat totes les desgràcies que cauen damunt els hebreus, no t’escaparàs de les mans de Déu. 32 Nosaltres patim per culpa dels nostres pecats. 33 I si ara nostre Senyor, que és el Déu viu, està irritat momentàniament contra nosaltres, és que vol corregir-nos i educar-nos, però es tornarà a reconciliar amb nosaltres, els seus servents. 34 En canvi, tu, enemic de Déu i el més infame dels homes, no t’inflamis vanitosament, enorgullint-te amb falses esperances i aixecant la mà contra els fills de Déu. 35 Encara no t’has escapat del judici del Déu totpoderós que tot ho veu! 36 Els meus germans, que han suportat un sofriment momentani, han caigut per la seva fidelitat a l’aliança de Déu, i ara esperen la vida inestroncable. Però a tu, Déu et jutjarà i hauràs de pagar el càstig merescut pel teu orgull. 37 Jo, igual que ells, sacrifico el meu cos i la meva vida per les lleis dels nostres pares, mentre suplico a Déu que es mostri ben aviat favorable al nostre poble, i et castigui i et fuetegi fins que reconeguis que ell és l’únic Déu. 38 Tant de bo que en mi i en els meus germans es deturi la indignació del Totpoderós que s’ha desfermat justament contra tot el nostre poble!
    39 El rei, encès de ràbia i ferit per aquell escarni, va tractar aquell noi amb més crueltat que els altres. 40 Però també aquell noi va morir sense haver comès cap profanació, confiant plenament en el Senyor. 41 Finalment, després dels seus fills, la mare també va morir.
    42 Deixarem aquí el tema dels banquets sacrificials i d’aquestes tortures inconcebibles.