Segon llibre dels Macabeus - 9

Final desgraciat d’Antíoc IV

    1 Aquells dies, Antíoc s’hagué de retirar de Pèrsia a la desbandada, sense cap mena de glòria. 2 En efecte, havia entrat a Persèpolis amb la intenció d’espoliar el temple i apoderar-se de la ciutat. Per això la gent, revoltada, va prendre les armes. Fou així com Antíoc, posat en fuga pels habitants del país, hagué d’emprendre una retirada ignominiosa. 3 Prop d’Ecbàtana, va arribar-li la nova del que havia passat a Nicànor i a les tropes de Timoteu. 4 Amb la ràbia que el cremava, va pensar a descarregar sobre els jueus la humiliació que li acabaven de causar els qui l’havien obligat a fugir. Per això va ordenar al qui menava el seu carruatge que avancés sense parar fins al terme del viatge. Però el judici diví planava sobre aquell qui amb tanta arrogància havia dit: «Tan bon punt arribaré a Jerusalem, en faré un cementiri de jueus.»
    5 El Senyor, Déu d’Israel, que tot ho veu, el va ferir amb un mal invisible i incurable. Acabava de pronunciar aquelles paraules, quan li vingué un mal de ventre que no tenia remei, amb unes punxades agudíssimes. 6 Bé es mereixia aquells sofriments, ell que havia fet torturar les entranyes dels altres amb turments nombrosos i inusitats. 7 Però no va afluixar el seu orgull; al contrari, ple d’arrogància i encès d’indignació contra els jueus, ordenà d’apressar la marxa. El resultat fou que va caure del carruatge, que avançava a tota velocitat. Aquesta caiguda desgraciada li deixà masegats tots els membres del cos. 8 Aquell arrogant que fins fa poc es creia ser més que un mortal, capaç de donar ordres a les ones de la mar i de pesar amb les balances els cims de les muntanyes, ara jeia estès a terra i havia de ser transportat en una llitera. Així, davant de tothom, Déu mostrava el seu poder. 9 Els ulls d’aquell malvat formiguejaven de cucs. Viu encara, la carn li queia a miques enmig de sofriments atroços. La fortor d’aquella podridura provocava nàusees en tot l’exèrcit. 10 Aquell home que fins feia poc es pensava que tenia al seu abast els astres del cel, ara ningú no es veia amb cor de transportar-lo, tan insuportable era la fetor que desprenia.
    11 Aleshores Antíoc, finalment, començà a afluixar aquella arrogància extrema. Completament abatut i turmentat per uns sofriments cada vegada més grans, anà prenent consciència del càstig de Déu. 12 I com que ni ell mateix no podia suportar la seva fetor, va confessar:
—És de justícia sotmetre’s a Déu i, mortals com som, renunciar a fer-nos iguals a ell.

    13 Aquell home menyspreable pregava al Senyor, que ja no havia de tenir misericòrdia d’ell. Prometia 14 que declararia lliure la ciutat santa, la mateixa que havia cercat d’arrasar i de convertir en cementiri. 15 Prometia d’equiparar als atenesos aquells jueus que ell havia considerat indignes de sepultura, els mateixos que volia llançar juntament amb els seus fillets com a pastura dels ocellots i de les feres. 16 Prometia encara d’adornar amb les millors ofrenes el temple sant que havia espoliat, restituir-li amb escreix tots els objectes sagrats i pagar dels seus propis ingressos les despeses dels sacrificis. 17 Finalment, prometia de convertir-se al judaisme i recórrer el món d’un cap a l’altre proclamant el poder de Déu.

Carta d’Antíoc IV als jueus. Mort del rei


    18 Però els sofriments d’Antíoc no es calmaven de cap manera, perquè el judici just de Déu queia damunt d’ell. Per això, desesperat de la seva situació, va escriure als jueus la carta, en forma de súplica, que tot seguit reproduïm. Diu així:
    19 «Antíoc, rei i cap de l’exèrcit, saluda els nobles ciutadans jueus i els desitja salut i benestar. 20 Si vosaltres i els vostres fills esteu bons i les coses us van tal com desitgeu, en dono infinites gràcies a Déu, en qui tinc posada la meva esperança. 21 Des del llit i sense forces, recordo amb afecte la vostra estimació i els vostres sentiments. En efecte, tot tornant de Pèrsia vaig caure greument malalt, i per això he considerat que tenia el deure de preocupar-me per la seguretat de tothom. 22 No desespero de la meva situació; al contrari, confio i espero que em restabliré d’aquesta malaltia. 23 Tanmateix, m’adono que també el meu pare, sempre que feia alguna campanya contra els territoris septentrionals, designava qui l’havia de succeir. 24 Així, si passava res d’inesperat o s’escampava la notícia d’algun fracàs, els habitants del país no s’inquietaven, sabent que el govern quedava en mans d’un successor. 25 A més tinc present que els sobirans dels països fronterers del nostre regne esperen el moment favorable, sempre a l’aguait del que pugui passar. Per tot això he designat com a rei el meu fill Antíoc, que he confiat i recomanat sovint a la majoria de vosaltres sempre que he hagut d’anar cap a les satrapies del nord. Us adjunto una còpia de la carta que li he adreçat. 26 Us recomano amb molta insistència que recordeu els beneficis que de mi heu rebut, el poble en general i cadascú en particular, i que tots mantingueu els sentiments que teniu per mi i pel meu fill. 27 Estic convençut que ell us tractarà amb benvolença i humanitat, d’acord amb les meves intencions, i que s’entendrà bé amb vosaltres.»
    28 Així va ser el trist final d’aquest assassí i blasfem. Va acabar els seus dies de la manera més lamentable a les muntanyes d’un país estranger entre sofriments terribles, semblants als que havia fet patir als altres. 29 Filip, que s’havia educat amb el rei, es va encarregar de transportar el seu cadàver. Però després, malfiant-se del fill d’Antíoc, se’n va anar a Egipte, a la cort de Ptolemeu Filomètor.