Siràcida (Eclesiàstic) - 43

Les criatures del cel

    1 Són esplèndides les altures del límpid firmament.
Mirar el cel és un espectacle fascinant.

    2 El sol que despunta, proclama, quan s’aixeca,
com n’és, d’admirable, l’obra de l’Altíssim.

    3 Quan arriba a migdia asseca la terra
i ningú no pot resistir la seva escalfor.

    4 Per als treballs de forja atien la fornal,
però tres vegades més ardent és el sol que abrusa les muntanyes:
exhala vapors que cremen
i encega els ulls amb els seus raigs de foc.

    5 Que n’és, de gran, el Senyor que ha creat el sol
i que amb la seva paraula en dirigeix la ràpida cursa!

    6 La lluna, amb el seu cicle,
marca les èpoques i assenyala els temps.

    7 Ella, astre que minva després de fer el ple,
assenyala la data de les festes.

    8 Els mesos prenen el seu nom de la lluna,
d’ella que creix meravellosament quan canvia,
senyera dels estols de les altures
que brillen al firmament del cel.

    9 La resplendor de les estrelles fa la bellesa del cel;
elles són l’ornament radiant de les altures del Senyor.

    10 Obeeixen les ordres del Déu sant,
s’estan on les ha col·locades
i mai no abandonen el seu lloc de guàrdia.

    11 Mira l’arc iris i beneeix el qui l’ha fet:
és magnífic en la seva esplendor.

    12 Envolta el cel amb un cercle magnificent;
l’ha estès l’Altíssim amb les seves mans.

Les meravelles de la natura


    13 Una ordre seva i cau la neu;
quan ell ho decideix, envia els llamps;

    14 obre els dipòsits del cel
i els núvols surten volant com ocells.

    15 Pel seu poder, els núvols es carreguen
i després s’esmicolen en pedres de calamarsa.
17a L’esclat del seu tro fa que la terra es retorci;

    16 quan retruny, les muntanyes trontollen;
quan el Senyor ho vol, bufa el vent de migjorn,
17b els terbolins i la tramuntana.
Escampa els flocs de neu com ocells que es posen sobre la terra,
fa baixar la neu com una plaga de llagostes que s’abat sobre els camps.

    18 La seva magnífica blancor meravella la vista,
i el cor s’extasia en veure-la caure.

    19 El Senyor escampa el gebre damunt la terra com si fos sal
i, quan es gela, es torna punxes d’espines.

    20 Quan bufa la freda tramuntana,
es forma un cristall de glaç sobre l’aigua,
que recobreix totes les superfícies aquoses
i les revesteix com d’una cuirassa.

    21 La tramuntana devora l’herbei de les muntanyes i rosteix l’estepa;
com el foc, destrueix tot el que és verd.

    22 El remei eficaç per a tot això és que torni la humitat;
la rosada, després de la xardor, retorna l’alegria.

    23 El Senyor ha domat els oceans profunds
i, d’acord amb el seu designi, hi ha plantat les illes.

    24 Els qui naveguen pel mar en conten els perills
i quedem admirats de sentir-los-els explicar.

    25 En el mar hi ha coses estranyes i increïbles,
animals de tota mena i monstres marins.

    26 Però, gràcies al Senyor, el seu missatger arriba feliçment,
i per la seva paraula tot subsisteix en un conjunt harmoniós.

Conclusió: la lloança al Creador


    27 Podríem dir encara moltes coses, però no acabaríem.
La conclusió és aquesta: «Ell és el tot.»

    28 D’on trauríem la força per a glorificar-lo?
Ell és el Gran, superior a totes les seves obres.

    29 El Senyor és temible, infinitament gran,
i és admirable el seu poder.

    30 Glorifiqueu el Senyor i enaltiu-lo tant com pugueu,
que ell encara sobrepassarà el que pugueu dir.
Enaltiu-lo amb totes les vostres forces;
no us en canseu, que no acabareu pas mai.

    31 Qui ha vist mai el Senyor per a poder dir com és?
Qui el pot celebrar com es mereix?

    32 Nosaltres veiem tan sols una petita part de les seves obres,
però n’hi ha encara de més grans que no coneixem.

    33 El Senyor ha fet totes les coses
i ha donat la saviesa als qui són fidels.

Elogi dels Pares ()

Introducció