Josuè - 14

Territoris conquerits de la Cisjordània

    1 Aquests són els territoris que els israelites van rebre en herència al país de Canaan. El sacerdot Eleazar, Josuè, fill de Nun, i els caps de llinatge de les diverses tribus d’Israel els van repartir entre els israelites. 2 Tal com el Senyor havia manat a Moisès, van repartir els territoris tirant les sorts entre les nou tribus i la meitat de la tribu de Manassès que encara no en tenien. 3 Moisès ja havia assignat, a la banda oriental del Jordà, l’heretat de dues tribus i l’altra meitat de la tribu de Manassès. Pel que fa als levites, encara no havien rebut cap territori entre les altres tribus. 4 Els descendents de Josep formaven dues tribus: la de Manassès i la d’Efraïm. Els levites, per la seva part, van rebre únicament ciutats on habitar, amb pasturatges per als ramats i el bestiar. 5 D’aquesta manera els israelites van repartir el país, sempre d’acord amb l’ordre que el Senyor havia donat a Moisès.

La part de Caleb


    6 Un dia, alguns de la tribu de Judà anaren a Guilgal a trobar Josuè. Caleb, fill de Jefunnè, del clan de Quenaz, li digué:
—Tu saps prou bé què va dir el Senyor a Moisès, l’home de Déu, referent a tu i a mi, quan érem a Cadeix-Barnea.
7 Jo tenia quaranta anys quan Moisès, servent del Senyor, m’envià des de Cadeix-Barnea a explorar aquest país. Quan vaig tornar, el vaig informar amb tota sinceritat. 8 Però els germans que m’havien acompanyat van desmoralitzar el poble, mentre que jo em mantenia fidel al Senyor, el meu Déu. 9 Aquell dia, Moisès em va jurar que la terra que havien trepitjat els meus peus seria la meva heretat i la dels meus descendents per sempre, perquè m’havia mantingut fidel al Senyor, el meu Déu. 10 Ja fa quaranta-cinc anys que el Senyor va dir això a Moisès, quan Israel feia camí pel desert, i el Senyor m’ha conservat la vida, tal com va prometre. Ara ja he complert vuitanta-cinc anys, 11 però encara em sento tan fort com quan Moisès m’encarregà aquella missió, prou fort per a anar a la guerra i combatre. 12 Ara, doncs, dóna’m aquella muntanya que aleshores em va prometre el Senyor. Tu mateix vas sentir aleshores que allà hi habiten els anaquites en ciutats grans i fortificades. Tant de bo que el Senyor estigui amb mi, i jo aconsegueixi d’expulsar-los, tal com ell va dir.
    13 Llavors Josuè va beneir Caleb, fill de Jefunnè, i li donà Hebron en herència. 14 Per això Hebron pertany, encara avui, als descendents de Caleb, fill de Jefunnè, el quenizita, perquè Caleb s’havia mantingut fidel al Senyor, Déu d’Israel. 15 Antigament Hebron s’anomenava Quiriat-Arbà (que vol dir «ciutat d’Arbà») : Arbà va ser el més famós dels anaquites.
Finalment el país va reposar de la guerra.