Jonàs - 4

Misericòrdia de Déu i indignació de Jonàs

    1 Jonàs s’ho va prendre molt malament. Tot enfurismat, 2 va pregar així al Senyor:
—Ah, Senyor, és ben bé això el que temia quan encara era al meu país. Per això em vaig afanyar a fugir a Tarsis. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal.
3 I ara, t’ho prego, Senyor, pren-me la vida; més em val morir que no pas viure!
    4 El Senyor li va respondre:
—¿Et sembla bé d’enfurismar-te d’aquesta manera?

    5 Jonàs va sortir de la ciutat en direcció a llevant. Es va fer una cabana i s’estava allí, a l’ombra de la cabana, per veure què passaria a la ciutat.
    6 El Senyor-Déu va fer créixer, per damunt de Jonàs, una carbassera que li fes ombra sobre el cap i li calmés el mal humor. Jonàs se n’alegrà molt. 7 Però l’endemà, a punta de dia, Déu va disposar que un cuc rosegués la carbassera, i la planta es va assecar. 8 Després, quan va sortir el sol, Déu envià un vent xardorós de llevant. El sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, que defallia i demanava la mort dient: «Més em val morir que no pas viure.»
    9 Llavors Déu va preguntar a Jonàs:
—¿Et sembla bé d’enfurismar-te així per una carbassera?
Jonàs va respondre:
—Em sembla molt bé d’enfurismar-me. Més encara: morir, voldria!

    10 El Senyor va dir:
—Aquesta carbassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys!
11 ¿I jo no havia de plànyer Nínive, la gran ciutat, on viuen més de cent vint mil persones que no distingeixen el bé del mal, a més de tant de bestiar?