Job - 30

Ara sóc desgraciat

    1 Però ara es riuen de mi
uns brètols més joves que no pas jo:
els seus pares no haurien trobat lloc
ni entre els gossos del meu ramat!

    2 Ni la força dels seus braços no em servia,
havien perdut tot el seu vigor.

    3 Consumits per la fam i la misèria,
rosegaven el botjar de la garriga,
una terra arruïnada de fa temps.

    4 Collien el fonoll d’enmig dels esbarzers
i es nodrien de les arrels de ginestera.

    5 Eren gent mal vista per tothom,
els escridassaven com als lladres.

    6 Cercaven recer en barrancs tenebrosos,
en cavernes i esquerdes de la roca.

    7 Bramaven entre les bardisses,
s’amuntegaven sota els cards.

    8 Gent desgraciada i sense nom,
expulsada del país a garrotades.

    9 Doncs ara jo sóc tema de les seves burles,
el motiu de les seves sàtires.

    10 Em rebutgen, s’aparten de mi,
fins i tot m’escupen a la cara.

    11 Com que Déu m’afebleix i m’humilia
no es refrenen davant meu.

    12 Al meu costat s’alça una xusma
que em fa la traveta
i envesteix contra mi per perdre’m.

    13 Em tallen la retirada
i busquen la meva ruïna:
no cal que ningú els ajudi!

    14 Irrompen com per la bretxa d’un mur,
s’esmunyen entre l’enderroc.

    15 El terror es gira contra mi,
s’enduu, com el vent, la meva pau;
el meu benestar s’esvaneix com un núvol.

    16 Mentrestant la vida se m’escapa,
els dies d’aflicció s’apoderen de mi.

    17 La nit em mina els ossos,
el dolor que em rosega no dorm.

    18 La pell em tiba amb violència,
m’estreny com el coll d’una túnica.

    19 Déu m’ha llançat al fang
i jo m’he tornat pols i cendra.

    20 Jo t’imploro, Déu meu, i no em respons.
Estic davant teu, tu veus el que em passa.

    21 T’has tornat cruel envers mi,
m’empaites amb la força de la teva mà.

    22 Em carregues a la gropa del vent
i em sacseja la tempesta.

    23 Sé que em portes a la mort,
el lloc reservat a tots els vivents.

    24 ¿Qui no allarga la mà quan tot és ruïna?
¿A qui no fa cridar auxili el dolor?

    25 ¿No he plorat pel qui vivia en la desgràcia?
¿No he sentit compassió davant el pobre?

    26 Jo esperava la felicitat
i ha vingut la desgràcia,
anhelava la llum
i ha arribat la foscor.

    27 Se’m remouen les entranyes sense parar,
tinc al davant dies d’aflicció.

    28 Camino tot trist, sense escalf.
M’alço en l’assemblea i crido auxili.

    29 M’he convertit en germà dels xacals
i en company dels estruços.

    30 La pell se’m torna negra al meu damunt
i els meus ossos, enfebrats, cremen i s’assequen.

    31 La meva lira acompanya cants de dol,
i la flauta, la tonada dels qui ploren.