Rut - 1

    1 En l’època que els jutges governaven els israelites, hi hagué fam al país. Per això, un home de Betlem de Judà va emigrar, amb la dona i els dos fills, als camps de Moab. 2 L’home es deia Elimèlec, la seva dona Noemí i els dos fills Mahlon i Quilion. Eren efratites, de Betlem de Judà. 3 Elimèlec, marit de Noemí, va morir. Ella es quedà sola amb els dos fills, 4 que es van casar amb dones moabites; l’una es deia Orpà, i l’altra, Rut. Uns deu anys més tard, 5 també van morir Mahlon i Quilion, i Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit.

Noemí retorna a Betlem acompanyada de Rut


    6 Quan Noemí va saber que el Senyor havia visitat el seu poble concedint-li una bona collita de blat, es preparà per a deixar els camps de Moab amb les seves nores. 7 Se’n van anar, doncs, del lloc on vivien per retornar a Judà. Però, mentre feien camí, 8 Noemí va dir a les seves nores:
—Aneu, torneu cada una a casa de la mare! Que el Senyor sigui tan bo amb vosaltres com vosaltres ho heu estat amb els marits difunts i amb mi mateixa!
9 Que el Senyor us concedeixi la felicitat a casa d’un nou marit!
Llavors Noemí les va besar. Elles van esclatar en plors
10 i li deien:
—No! Volem venir amb tu i unir-nos al teu poble!

    11 Noemí insistia:
—Torneu-vos-en, filles meves! Per què voleu venir amb mi? Jo ja no puc tenir més fills perquè us hi pugueu casar.
12 Aneu, torneu-vos-en, filles meves! Sóc massa gran per a casar-me. I ni que pensés que encara puc tenir fills, em casés aquesta mateixa nit i n’arribés a tenir, 13 ¿esperaríeu fins que fossin grans? ¿Per ells renunciaríeu a casar-vos? No, filles meves! El meu destí és més amarg que el vostre: la mà del Senyor s’ha girat contra mi.
    14 De bell nou esclataren en plors. Orpà va besar la sogra per acomiadar-se’n, però Rut no se’n volgué separar.
    15 Noemí li va dir:
—Mira, la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus. Fes com ella, torna-te’n a casa!

    16 Però Rut contestà:
—No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu.
17 On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar; i si no és així, que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals!
    18 En veure Noemí que Rut s’entossudia a anar amb ella, no va insistir més.
    19 I se n’anaren plegades fins que van fer cap a Betlem. La seva arribada va commoure tot el poble, i les dones exclamaven:
—Però, no és Noemí?

    20 Ella els responia:
—No em digueu Noemí; digueu-me Marà, perquè el Totpoderós m’ha omplert d’amargor.
21 Me’n vaig anar d’aquí amb les mans plenes i el Senyor m’hi ha fet tornar amb les mans buides. Per què, doncs, em dieu Noemí si el Senyor m’ha afligit, si el Totpoderós m’ha humiliat?
    22 Així fou com Noemí, amb la seva nora Rut, la moabita, retornà dels camps de Moab. Van arribar a Betlem quan tot just començava la sega de l’ordi.