Cohèlet (Eclesiastès) - 3

Cada cosa té el seu moment

    1 Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

    2 Hi ha un temps d’infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.

    3 Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d’enrunar
i un temps de construir.

    4 Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.

    5 Un temps de tirar pedres
i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar
i un temps d’estar-se’n.

    6 Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.

    7 Un temps d’esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.

    8 Hi ha un temps d’estimar
i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra
i un temps de pau.

    9 El qui treballa, què en treu del seu esforç? 10 M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes: 11 ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet.
    12 Jo entenc que el millor que pot fer l’home és alegrar-se i passar bé la vida. 13 Ara bé, menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball és un do de Déu. 14 Entenc que tot el que Déu fa perdura eternament: no s’hi pot afegir res ni se’n pot sostreure res. Déu obra així perquè vol ser venerat. 15 Allò que ara és, ja ha estat abans, i allò que encara no és, també ja era. Déu és qui fa que tot continuï.

El plor dels oprimits


    16 Encara he vist una altra cosa sota el sol: la maldat regna a la sala del judici, la maldat ha pres el lloc al dret. 17 I jo em dic: «Déu jutjarà tant el bo com el dolent, perquè hi ha un temps per a cada cosa i per a cada acció.»
    18 Jo penso dels homes que Déu els posa a prova perquè vegin que, per ells mateixos, són com les bèsties. 19 Perquè el destí dels homes i el destí de les bèsties és el mateix: la bèstia mor i l’home mor. Tots dos tenien el mateix alè de vida. L’home no és pas més que la bèstia: tots dos són efímers. 20 Tot va al mateix lloc: tot ha sortit de la pols i a la pols torna tot. 21 Qui sap si l’alè de vida de l’home puja cap amunt mentre que l’alè de vida de les bèsties baixa avall, cap a la terra? 22 Entenc que no hi ha res millor per a l’home que fruir de tot el que fa: aquesta és la seva paga! Perquè, qui li podrà fer veure què passarà després d’ell?