Egipcis i israelites. Granotes i guatlles
1 Per això amb tota justícia van ser castigats per animals d’aquesta mena, els van torturar eixams de bestioles. 2 En canvi, al teu poble, Senyor, en comptes de castigar-lo, l’afavories procurant-li guatlles, un plat exquisit, per a satisfer el seu desig. 3 Així, els primers, per més que es delien per menjar, fins la gana perdien amb les nàusees que els agafaven davant els animalots fastigosos que els enviaves; en canvi, els segons, després d’una privació de curta durada, fruïen d’un menjar de gust deliciós. 4 Calia que els opressors patissin privacions inexorables i que els teus en tinguessin prou de veure com turmentaves els enemics.
Bèsties mortals i serp d’aram
5 És cert que també el teu poble va sofrir l’envestida terrible d’uns animals, i moria picat per serps verinoses. Però la teva indignació no va durar fins a l’extrem. 6 El trasbals es va perllongar just el temps d’escarmentar-los, ja que els vas donar un símbol de salvació que els recordava els manaments de la teva Llei. 7 El qui es girava a mirar-lo, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom.
8 Amb això convencies els nostres enemics que ets tu qui allibera de qualsevol mal. 9 Ells morien quan les llagostes i els tàvecs els picaven, sense que hi hagués cap remei per a mantenir-los amb vida. Però es mereixien que aquelles bèsties els castiguessin! 10 En canvi, ni les dents de les serps verinoses no podien res contra els teus fills: la teva misericòrdia vingué a trobar-los i els guaria. 11 Aquelles fiblades mantenien viu en ells el record dels teus manaments, però ben aviat foren guarits, perquè no caiguessin en un oblit profund i no es veiessin privats de la teva acció benvolent. 12 Perquè no els va posar bons cap herba remeiera ni cap emplastre, sinó la teva paraula, Senyor, capaç de guarir-ho tot.
13 Tu tens poder sobre la vida i sobre la mort, fas baixar a les portes de la mort i en fas pujar. 14 L’home dolent pot matar, però no pot retornar la vida a qui l’ha perduda, no pot alliberar l’ànima un cop ha estat arrabassada.
Pedregades i mannà
15 Ningú no pot escapar-se de la teva mà.
16 Vas fuetejar amb el teu braç poderós aquells impius que negaven conèixer-te. Els vas escometre amb pluges torrencials, amb fortes pedregades i tempestes desfermades; vas consumir-los amb el foc. 17 I quina meravella! Enmig de l’aigua que tot ho apaga, el foc s’abrandava amb més energia. I és que la natura combat a favor dels justos. 18 Unes vegades la flama s’amansia per no consumir els animals enviats contra els impius, perquè així aquests poguessin veure amb els seus propis ulls que els perseguia el judici diví. 19 Altres vegades, dintre mateix de l’aigua, el foc s’abrandava amb més força encara per destruir les collites d’un país malvat.
20 En canvi, donaves al teu poble un aliment d’àngels, els proveïes d’un pa baixat del cel, ja preparat, que no els costava cap esforç, un pa que era ple de tota delícia, que s’adaptava a tots els gustos. 21 L’aliment que els donaves mostrava com n’ets, de dolç, amb els teus fills, perquè s’ajustava al desig de qui el menjava, s’acomodava al gust de cada un. 22 Semblava neu i glaç, però resistia al foc sense fondre’s. I és que volies fer-los comprendre que les collites dels enemics havien estat destruïdes per un foc que flamejava enmig de la pedregada i llampeguejava enmig de la pluja. 23 I, tanmateix, aquest mateix foc, quan es tractava d’alimentar els justos, s’oblidava fins i tot de la seva força natural.
La creació, dòcil a Déu
24 La creació, obra teva, és com un arc al teu servei: tibant per a castigar els injustos, distès en benefici dels qui confien en tu. 25 Per això, també aleshores la creació es transformava en moltes coses, al servei del teu do que alimentava tothom segons el desig dels qui ho demanaven. 26 Així els teus fills, que tant estimes, podien comprendre, Senyor, que allò que nodreix l’home no són els fruits de la terra, sinó la teva paraula, que manté amb vida tots els qui creuen en tu. 27 L’aliment, doncs, que el foc no destruïa, quedava fos com si res per l’escalf d’un petit raig de sol, 28 perquè quedés clar que cal avançar-se al sol per donar-te gràcies, que cal anar a trobar-te abans no apunti el dia. 29 Perquè l’esperança del desagraït es fondrà com gebre a l’hivern, s’escolarà com aigua que no es fa servir.