Diàleg entre Job i els seus amics (3-31)

Primer poema de Job

1-2 A la fi, Job trencà el silenci i maleí el dia del seu naixement:

Que mori el dia que vaig néixer


    3 Que mori el dia que vaig néixer
i la nit que s’adonà que era concebut un home!

    4 Que, des de dalt, Déu oblidi aquell dia;
que es torni fosc i no rebi mai més llum!

    5 Que el reclamin la tenebra i la fosca de la mort,
que un núvol espès el cobreixi,
que el sol, apagant-se, l’espanti!

    6 Que la tenebra s’endugui aquella nit
i no entri en el recompte dels dies i mesos de l’any!

    7 Que sigui una nit estèril
i no senti crits de goig!

    8 Que els bruixots la maleeixin,
ells que desvetllen el monstre Leviatan!

    9 Que, a trenc d’alba,
els seus estels es tornin foscos,
que esperi la llum en va
i no torni mai a veure les parpelles de l’aurora!

    10 Nit que no em tancà les portes a la vida,
nit que no em privà de veure el sofriment!

Tant de bo fos mort


    11 Per què no vaig morir en el si matern
o no vaig expirar acabat de néixer?

    12 Per què una falda m’acollí
i uns pits em van alletar?

    13 Ara jauria tranquil,
dormint el son de la mort,

    14 igual que els monarques i antics consellers
que alçaren tombes en llocs solitaris;

    15 igual que els prínceps, carregats d’or,
que omplien de plata els seus mausoleus.

    16 Seria com l’avortó colgat a terra,
com l’infant que mor sense veure la llum.

    17 En el país dels morts, els malvats no mouen brega,
els extenuats hi troben repòs.

    18 També hi descansen, segurs, els captius,
sense sentir els crits dels capatassos.

    19 Grans i petits, allà tots són iguals,
allí l’esclau queda lliure del seu amo.

Val la pena de viure?


    20 Per què donar la llum al qui sofreix,
i la vida a l’amargat?

    21 Esperen en va que la mort arribi,
la busquen amb ànsia més que un tresor.

    22 Quan troben la seva tomba
ho celebren plens de goig.

    23 Soc un home que no sap on anar:
Déu m’ha acorralat per totes bandes.

    24 El meu pa pren regust dels meus sospirs
i els gemecs del meu dolor brollen com l’aigua.

    25 M’arriba el que em feia més por,
em cau al damunt el que més m’esgarrifa.

    26 No tinc pau ni assossec,
no trobo repòs, m’assalta el neguit.