Els pares de Tobies passen ànsia
1 Mentrestant, Tobit comptava dia rere dia el temps necessari per a anar a Ragues i tornar-ne. Com que passaven els dies i el seu fill no arribava, 2 es deia: «L’entretenen molt, a Ragues! ¿I si fos que Gabael ha mort i ningú no li dona els diners?» 3 I començava a passar ànsia. 4 D’altra banda, Anna, la seva dona, exclamava:
—El meu fill és mort! Ja no el veurem mai més amb vida!
I plorava i es planyia pel seu fill, tot dient:
5 —Pobra de mi, fill meu! I per què vaig deixar que te n’anessis, tu, la llum dels meus ulls?
6 Tobit li replicava:
—Calla, germana meva. No t’hi capfiquis. El noi està bé. Segur que els ha sortit un entrebanc. A més, l’home que l’acompanya és prou fiat, és un dels nostres germans. No passis ànsia per ell, dona, que aviat arribarà.
7 Però ella li responia:
—No em diguis res, no em vulguis enganyar. Segur que el meu fill és mort!
I cada dia sortia aviat de casa a vigilar el camí per on havia marxat el seu fill. No feia cas de ningú. I quan el sol es ponia, se’n tornava a casa i es passava tota la nit plorant i planyent-se, sense dormir.
Tobies s’acomiada de Ragüel
8 Passats els catorze dies que Ragüel havia jurat dedicar a les noces de la seva filla, Tobies l’anà a trobar per dir-li:
—Deixa’m anar. Jo conec prou el meu pare i la meva mare: segur que ja no compten de veure’m mai més. T’ho demano, pare meu, deixa’m tornar a casa del meu pare. Ja et vaig dir com estava quan el vaig deixar.
9 Però Ragüel insistia a Tobies:
—Queda’t, encara, fill meu, queda’t amb mi. Ja enviaré missatgers al teu pare Tobit amb notícies teves.
Tobies va replicar:
—De cap manera! Et prego que em deixis tornar a casa del meu pare.
10 Aleshores Ragüel va confiar a Tobies la seva dona Sara. Li donà també la meitat de tots els seus béns: esclaus i esclaves, vaques i ovelles, ases i camells, roba, diners i vaixella. 11 I els va acomiadar amb bona salut. Ragüel abraçà Tobies i li digué:
—Estigues bo, fill meu, i que tinguis un bon viatge. Que el Senyor del cel et guiï pel camí a tu i a la teva dona Sara. Tant de bo pugui veure els vostres fills abans de morir!
12 A Sara, la seva filla, li va dir:
—Ves-te’n a casa del teu sogre. Des d’ara ells et seran tan pares com els qui t’hem donat la vida. Ves-te’n en pau, filla meva. I que, mentre visqui, només senti parlar bé de tu.
Els va abraçar i se’n va acomiadar.
13 Per la seva part, Edna va dir a Tobies:
—Fill i germà molt estimat, que el Senyor et torni a casa teva. Tant de bo pugui veure en vida, abans de morir, els fills que tindreu tu i la meva filla Sara. A la presència del Senyor confio la meva filla a la teva custòdia. No li donis ni un sol dia de mal viure. Fill meu, ves-te’n en pau! Des d’ara jo soc la teva mare, i Sara, la teva muller. Tant de bo que durant tota la vida siguem feliços tots plegats!
Edna els va besar tots dos i els deixà partir contents.
14 Tobies se’n va anar de casa de Ragüel alegre i content, i beneint el Senyor del cel i de la terra, el Rei de l’univers, perquè havia fet tan feliç el seu viatge. I deia al Senyor:
—Fes-me la gràcia d’honrar Ragüel i Edna tots els dies de la seva vida.