Els béns i l’alegria de viure (29,1-31,11)

Els préstecs ^*

    ¹ L’home compassiu deixa diners al proïsme;
qui l’ajuda allargant-li la mà guarda els manaments. ^*
    2 Quan els altres passin necessitat, presta’ls diners,
i, si t’han deixat diners, torna’ls quan sigui l’hora.
    ³ Guarda la teva paraula i sigues lleial al proïsme,
i trobaràs ajuda sempre que ho necessitis.
    ⁴ Per a molts, rebre un préstec és com trobar un objecte:
no el tornen i causen dificultats a qui els ha ajudat.
    ⁵ Abans de rebre el préstec, besen les mans de qui els el fa
i parlen amb gran respecte de les riqueses dels altres;
però, a l’hora de retornar-lo, donen allargues,
responen amb excuses
i donen la culpa a les circumstàncies.
    ⁶ Si tenen per a pagar, el creditor a penes en recobrarà la meitat
i encara ho considerarà una sort.
I si no, a més de prendre-li els diners,
es trobarà que sense cap motiu s’haurà fet un enemic:
el pagaran amb malediccions i injúries,
i en lloc de reconeixement li tornaran sols menyspreu.
    ⁷ Així, molts no volen prestar diners
per por de ser espoliats sense motiu.

L’almoina

    ⁸ En canvi, sigues generós amb la gent pobra
i no els facis esperar la teva almoina. ^*
    9 Per a obeir el manament de Déu, ^* has d’ajudar els indigents,
no els has de fer marxar amb les mans buides,
sinó donar-los allò que necessiten.
    ¹⁰ Per un germà i per un amic, accepta de perdre els diners,
abans de perdre’ls deixant-los fer malbé sota una pedra.
    ¹¹ Usa dels teus béns d’acord amb els preceptes de l’Altíssim,
que així et seran més profitosos que tot l’or el món.
    ¹² Considera l’almoina que has fet com si encara la tinguessis al graner,
i ella et preservarà de tot mal:
    ¹³ et defensarà de l’enemic
millor que un escut massís o que una llança pesant.

Els avals ^*

    ¹⁴ Un home bo accepta de fer un aval al seu proïsme;
en canvi, l’home que l’abandona ha perdut la dignitat.
    ¹⁵ Si un s’ha fet fiador teu, és un favor que no has d’oblidar,
perquè ha compromès la seva persona per tu.
    ¹⁶ Tan sols el pecador malversa els béns del seu fiador,
    ¹⁷ el desagraït no es recorda del qui l’ha salvat.
    ¹⁸ Els avals han arruïnat molta gent benestant
i els han sacsejat com les onades del mar;
homes importants han hagut d’emigrar
i viure d’ací d’allà en països estrangers.
    ¹⁹ Quan un malvat s’afanya a presentar-se com a fiador,
és sols per guanyar-hi alguna cosa,
però acabarà en mans de la justícia. ^*
    20 Ajuda el teu proïsme tant com puguis,
però vigila de no deixar-te enganyar.

El savi s’acontenta amb el que té

    ²¹ Per a viure, l’aigua, el pa i el vestit són de primera necessitat;
per a protegir la intimitat, cal una casa. ^*
    22 Val més viure pobre sota un cobert de fusta
que fer grans banquets en una casa forastera.
    ²³ Amb poc o amb molt, estigues content
i ningú no et podrà dir que vius com un paràsit. ^*
    24 Anar de casa en casa és una trista vida,
perquè quan no ets a casa teva no pots obrir la boca;
    ²⁵ hauràs de servir menjar i beguda sense que t’ho agraeixin
i, a més, encara hauràs de sentir coses desagradables:
    ²⁶ «Vine, foraster, para taula!
I si tens res per a menjar, dona-m’ho.»
    ²⁷ «Ves-te’n, foraster, que tinc un hoste més important que tu!
Em ve a visitar un germà i necessito la casa.»
    ²⁸ A una persona sensata li és molt dur d’aguantar això:
ser tractat com un paràsit i sofrir l’insult dels creditors.