Viatge de Pau a Roma (27,1-28,16)
Començament del viatge
1 Quan van decidir que ens embarquéssim cap a Itàlia, confiaren Pau i alguns altres presos a un centurió que es deia Juli, de la cohort Augusta. 2 Vam pujar en una nau adramitena que anava cap a les costes de l’Àsia i ens férem a la mar. Venia amb nosaltres Aristarc, un macedoni de Tessalònica. 3 L’endemà arribàrem a Sidó. Juli va donar a Pau un tracte humanitari i li permeté d’anar a trobar els seus amics i de rebre’n totes les atencions. 4 Salpàrem de Sidó i vam navegar a recer de Xipre, perquè els vents eren contraris. 5 Després, continuant per alta mar, vam passar enfront de Cilícia i de Pamfília i arribàrem a Mira de Lícia. 6 Allí el centurió va trobar una nau alexandrina que anava a Itàlia i ens hi feu embarcar. 7 Durant força dies la navegació fou lenta i ens va costar d’arribar a l’altura de Cnidos. Com que el vent encara no ens era favorable, vam navegar a recer de Creta, prop del cap de Salmone. 8 El vam costejar amb dificultat i arribàrem en un indret anomenat Bells Ports, que no era lluny de la ciutat de Lasea.
9 Havia transcorregut força temps, i entràvem ja a l’època de la navegació perillosa, perquè havia passat fins i tot el dia de l’Expiació. Pau els advertia:
10 —Companys, estic veient que la navegació portarà mals i pèrdues greus a la nau i a la càrrega, i fins i tot a les nostres vides.
11 Però el centurió feia més cas del timoner i del patró que no pas de les paraules de Pau. 12 D’altra banda, el port no era apropiat per a passar-hi l’hivern; per això la majoria foren del parer de salpar d’allí i provar d’arribar a Fènix, un port de Creta que mira a garbí i a mestral, i quedar-nos-hi durant l’hivern.
La tempesta
13 Es va aixecar aleshores brisa de migjorn, i, creient que podien assolir el seu objectiu, llevaren àncores i costejaren Creta de molt a prop. 14 Però poc després es va girar del costat de l’illa una ventada forta que s’anomena gregalada; 15 la nau fou arrossegada mar endins, i, no podent fer front al vent, ens vam abandonar a la deriva. 16 Passant a frec d’una petita illa anomenada Cauda, amb prou feines poguérem apoderar-nos del bot. 17 Després d’hissar-lo a bord, van lligar cordes tot al voltant del casc de la nau per reforçar-lo, com a mesura d’emergència; acabat, per por d’anar a encallar a la Sirte, van tirar a l’aigua l’àncora flotant. D’aquesta manera la nau va continuar anant a la deriva. 18 Com que el temporal ens sacsejava furiosament, l’endemà començaren a desfer-se de la càrrega; 19 i el tercer dia, els mariners, amb les pròpies mans, van llençar al mar l’aparell de la nau. 20 Feia dies que no es veien ni el sol ni les estrelles, i teníem a sobre un gran temporal: anàvem perdent tota esperança de salvar-nos.
21 Feia temps que no menjaven res. Llavors Pau es posà dret enmig d’ells i els digué:
—Companys, més valia que m’haguéssiu fet cas i no haguéssim sortit de Creta; ens hauríem estalviat aquests mals i aquestes pèrdues. 22 Però ara us exhorto a no desanimar-vos. La nau es perdrà, però ningú de vosaltres no hi deixarà la vida. 23 Aquesta nit se m’ha aparegut un àngel del Déu a qui pertanyo i adoro, 24 i m’ha dit: “Pau, no tinguis por: cal que compareguis davant el Cèsar. Déu et concedeix la vida de tots els qui van amb tu en aquest vaixell.” 25 Per tant, estigueu animats, companys! Confio en Déu i sé que es complirà això que m’ha estat dit. 26 Segur que anirem a parar en una illa!
El naufragi
27 A la catorzena nit d’anar a la deriva per l’Adriàtic, els mariners, pels volts de mitjanit, van sospitar que ens acostàvem a terra. 28 Llavors van calar la sonda, i donava una altura de vint braces. Una mica més enllà, donava una altura de quinze. 29 Tement que no ens estavelléssim contra uns esculls, van tirar quatre àncores a popa i frisaven perquè es fes de dia. 30 Però els mariners intentaven fugir del vaixell i ja arriaven el bot a la mar amb el pretext d’estendre les àncores de proa. 31 Pau digué aleshores al centurió i als soldats:
—Si aquests no es queden a la nau, no us salvareu pas.
32 Llavors els soldats van tallar les cordes del bot i el deixaren caure a l’aigua.
33 Mentrestant s’anava fent de dia i Pau animava tothom a prendre aliment. Els deia:
—Avui fa catorze dies que esteu a l’expectativa i els heu passat dejuns, sense menjar res. 34 Us recomano, doncs, que prengueu aliment: el necessiteu per a salvar-vos. Ningú de vosaltres no perdrà ni un sol cabell.
35 Havent dit això, prengué pa, digué l’acció de gràcies a Déu davant de tothom, el partí i començà a menjar. 36 Llavors tots es van animar i prengueren aliment. 37 En aquell vaixell, érem dues-centes setanta-sis persones. 38 Quan hagueren menjat prou, van treure pes a la nau llençant el blat al mar.
39 Quan es va fer de dia, no sabien identificar aquella terra; tan sols distingien una badia amb una platja i van determinar d’acostar-hi la nau. 40 Van desfer les àncores i les abandonaren a la mar; afluixaren també els lligams dels timons, hissaren al vent la vela del trinquet i posaren proa cap a la platja, 41 però van xocar contra un banc de sorra i la nau s’hi va encallar. La proa, clavada a la sorra, va quedar immòbil, mentre la popa s’anava desfent per la violència de les onades.
42 Llavors els soldats, tement que algun dels presos s’escaparia nedant, van decidir matar-los. 43 Però el centurió, que volia salvar Pau, es va oposar a la seva decisió i ordenà que es tiressin a l’aigua i guanyessin la costa, primer els qui sabien nedar, 44 i després els altres, agafats a les fustes i desferres de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.