La vocació d’Isaïes

    ¹ L’any de la mort del rei Ozies, ^* vaig veure el Senyor assegut en un tron molt elevat. ^* Els plecs del seu mantell omplien el santuari. ² Uns serafins ^* l’assistien. Cada un tenia sis ales: dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus ^* i dues per a volar. ^{* 3} Cridaven l’un a l’altre:
—Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, ^* tota la terra és plena de la seva glòria. ^*
    4 El ressò d’aquell crit feia tremolar els brancals ^* de les portes, i el santuari s’omplia de fum. ^{* 5} Jo vaig dir:
—Ai de mi! Estic perdut!
Jo, que soc un home de llavis impurs
i visc enmig d’un poble de llavis impurs,
he vist amb els meus ulls el Rei, el Senyor de l’univers! ^*
    6 Aleshores volà cap a mi un dels serafins duent a la mà una brasa que havia pres amb uns molls de damunt l’altar. ⁷ Em va tocar la boca ^* i digué:
—Ara que això ha tocat els teus llavis,
ha desaparegut la teva culpa, ha estat esborrat el teu pecat.
    ⁸ Després vaig sentir la veu del Senyor que deia:
—Qui hi enviaré?
Qui ens hi anirà? ^*
Li vaig respondre:
—Aquí em tens. Envia-m’hi.
    ⁹ Ell digué:
—Ves a dir a aquest poble:
“Escoltareu, però no entendreu;
mirareu, però no comprendreu.”
    ¹⁰ Fes insensible el cor d’aquest poble,
fes sordes les seves orelles i cecs els seus ulls.
Que els seus ulls no hi vegin,
que les seves orelles no hi sentin,
que el seu cor no comprengui.
Que no es converteixin ni siguin guarits. ^*
    11 Jo vaig demanar:
—Fins quan, Senyor? ^*
Ell em respongué:
—Fins que tot sigui devastat,
les viles despoblades,
les cases sense ningú,
les terres, un ermàs.
    ¹² El Senyor allunyarà tothom
i el país quedarà abandonat.
    ¹³ I si sobreviu un home entre deu,
també serà consumit.
Serà com l’alzina o el roure tallats,
que tenen la soca i prou.
Però d’aquesta soca en naixerà un rebrot sant.