Malaltia i guarició d’Ezequies
()
1 Per aquell temps, el rei Ezequies es va posar malalt de mort. El profeta Isaïes, fill d’Amós, el va anar a veure i li digué:
—Això et fa saber el Senyor: “Prepara-ho tot, perquè ben aviat moriràs; la teva vida s’acaba.”
2 Llavors Ezequies es girà de cara a la paret i va fer al Senyor aquesta pregària:
3 —Ah, Senyor, recorda que m’he comportat davant teu amb un cor íntegre i fidel i que t’he complagut fent el bé.
I va esclatar en un gran plor.
4 Aleshores el Senyor va manar a Isaïes 5 que tornés a veure Ezequies i li digués:
—Això diu el Senyor, Déu de David, el teu pare: “He escoltat la teva pregària i he vist les teves llàgrimes. Doncs bé, allargaré quinze anys la teva vida. 6 A tu i a Jerusalem, jo us alliberaré de les mans del rei d’Assíria i continuaré protegint aquesta ciutat. 7 Jo, el Senyor, et donaré aquest senyal per assegurar-te que compliré el que he promès: 8 Mira, faré recular deu graons l’ombra del sol en les escales que porten a la cambra alta d’Acaz.”
I el sol tornà enrere dels deu graons que havia baixat.
Càntic d’Ezequies
9 Càntic del rei de Judà, Ezequies, després d’haver-se guarit de la seva malaltia:
10 «Jo pensava: “A la meitat de la vida
me n’he d’anar;
em veig a les portes del país dels morts,
privat dels anys que em quedaven.”
11 Pensava: “No veuré més el Senyor
a la terra dels qui viuen,
no contemplaré ningú més
dels qui habiten aquest món.”
12 Em desfan la casa i se l’emporten lluny de mi,
com una tenda de pastors.
Jo he cabdellat, com un teixidor, la meva vida,
i ell me’n talla l’ordit:
en un dia i una nit, Senyor, faràs que m’acabi.
13 Sé que, abans de demà,
ell trencarà com un lleó
tots els meus ossos:
en un dia i una nit, Senyor, faràs que m’acabi.
14 Xerrotejant com l’oreneta,
parrupant com els coloms,
es consumeixen els meus ulls mirant al cel.
Senyor, estic atrapat, sigues el meu fiador!
15 »Però, per què li dic això,
si ell ja ha parlat i és cosa feta?
Tot i l’amargor de la meva ànima,
continuaré caminant els anys que em falten.
16 Senyor, els homes viuen gràcies a les teves paraules.
Per això em mantinc amb vida:
tu em guareixes i em fas viure.
17 Ara la meva amargor s’ha tornat salut.
Tu, que estimes la meva vida,
l’has treta de la fossa de la mort,
perquè has llançat darrere teu
tots els meus pecats.
18 La mort no et donaria gràcies,
no et lloaria la terra dels morts;
els qui baixen a la tomba no esperen en la teva fidelitat.
19 Són els vius els qui et donen gràcies,
com jo faig avui.
Els pares fan conèixer als seus fills
la teva fidelitat.
20 Senyor, tu has volgut salvar-me,
i nosaltres farem ressonar les arpes
tots els dies de la nostra vida
al temple del Senyor.»