Primer poema de Bildad

    ¹ Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué a Job:

Déu és just

    ² Fins quan has de parlar així,
amb paraules vehements com la ventada?
    ³ ¿És que Déu pot torçar el dret? ^*
El Totpoderós, ¿falsejarà la justícia?
    ⁴ Els teus fills van pecar contra ell
i per això els posà en mans dels seus propis crims. ^*
    5 Però tu, si cerques Déu,
si demanes el favor del Totpoderós,
    ⁶ si ets pur i recte,
llavors ell vetllarà per tu
i et construirà una llar honorable: ^*
    7 la farà tan gran i esplendorosa
que et semblarà petita la primera!

L’experiència dels antics

    ⁸ Pregunta-ho als antics, ^*
fes cas del saber dels seus pares,
    ⁹ que nosaltres, nats d’ahir, no tenim experiència;
el nostre temps a la terra és tot just com una ombra. ^*
    10 Les seves paraules t’instruiran,
t’oferiran aquestes reflexions: ^*
    11 «¿Pot brostar un papir sense aiguamolls?
¿Va creixent un jonc fora de l’aigua?
    ¹² Tot just ha florit, ja es marceix,
s’asseca abans que el cullin,
primer que les altres plantes.» ^*
    13 També aquest és el camí dels qui s’obliden de Déu;
així s’acaba l’esperança de l’impiu. ^*
    14 La seva confiança s’esfondra, ^*
s’aguanta en una teranyina:
    ¹⁵ s’hi arrepenja, però li falla;
s’hi aferra, però no el sosté.
    ¹⁶ L’arbre frondós plantat a la solana
cobreix el jardí amb el seu brancatge,
    ¹⁷ les arrels s’entrellacen amb les roques
i exploren els forats de les pedres;
    ¹⁸ però si l’arrenqueu de la terra,
ningú no podrà dir que l’hagi vist. ^*
    19 Així és també el goig de l’impiu:
al lloc on era, altres hi arrelen.
    ²⁰ Déu no rebutja l’home honrat
ni enforteix la mà dels malfactors. ^*
    21 Ell t’omplirà encara la boca de rialles,
i els llavis, de crits d’alegria. ^*
    22 Els qui t’odien quedaran avergonyits, ^*
la casa dels impius s’esvairà. ^*