Primer poema de Sofar

    ¹ Llavors Sofar de Naamà va prendre la paraula i digué a Job:

L’home no pot tenir els coneixements de Déu ^*

    ² ¿No rebrà resposta, aquest que parla tant?
¿Haurem de donar la raó al més xerraire? ^*
    3 ¿Vols deixar tothom bocabadat
amb la teva xerrameca?
¿Vols riure’t dels altres sense que ningú et contradigui?
    ⁴ Tu has dit: «Jo jugo net, ^*
no em pots reprotxar res.»
    ⁵ Tant de bo que Déu parlés ^*
per contestar-te ara mateix
    ⁶ i posés al teu davant els secrets de la saviesa ^*
que fascinen els més entesos!
Llavors sabries que Déu passa per alt
bona part dels teus pecats. ^*
    7 ¿Pretens de conèixer la profunditat de Déu? ^*
¿Has descobert la perfecció del Totpoderós?
    ⁸ Com t’ho faràs, si és més alta que el cel?
Què en pots saber,
si és més fonda que el país dels morts,
    ⁹ si és més llarga que la terra
i més ampla que la mar?
    ¹⁰ Quan Déu passa i et deté
i et porta al tribunal,
qui li ho pot impedir? ^*
    11 Ell coneix els mentiders
i no s’ha d’esforçar per veure la maldat.
    ¹² L’insensat posarà seny
el dia que un ase salvatge es deixi domesticar. ^*

L’únic camí és la conversió

    ¹³ Si adreces el teu cor a Déu
i alces les mans cap a ell, ^*
    14 si les neteges de tota culpa ^*
i no aculls la malícia a casa teva,
    ¹⁵ llavors aixecaràs el front net de pecat ^*
i et mantindràs ferm, res no et farà por.
    ¹⁶ Oblidaràs les teves penes,
seran com record d’aigua passada.
    ¹⁷ La teva vida lluirà més que el migdia,
la fosca es tornarà com un matí. ^*
    18 Viuràs segur i ple d’esperança;
et sabrà greu el que vas fer, però dormiràs en pau.
    ¹⁹ Ningú no destorbarà el teu descans
i molts et diran coses boniques.
    ²⁰ Però els ulls dels impius es consumeixen
i no troben refugi enlloc.
La mort és la seva única esperança. ^*