Quart poema de Job

    ¹ Job va replicar:

Tot el que dieu, ja ho sé

    ² Sou ben bé uns pous de ciència! ^*
Amb vosaltres morirà la saviesa!
    ³ Però jo també tinc seny, com vosaltres;
no em considero pas més ximple. ^*
¿Qui no coneix arguments com els vostres?
    ⁴ Soc la riota dels amics ^*
quan clamo al Déu que abans sempre em responia:
un home just i honrat ^* és la riota!
    ⁵ «Trepitgeu el desventurat!»,
crida la gent que viu tranquil·la
però fa caure els qui trontollen.
    ⁶ Cert, són segures les coves dels lladres,
estan tranquils els qui provoquen Déu
i els qui volen utilitzar-lo. ^*
    7 Pregunta, doncs, a les bèsties i t’instruiran,
o bé als ocells, i seràs instruït. ^*
    8 Parla amb la terra i aprendràs,
t’ho explicaran els peixos de la mar.
    ⁹ ¿Qui no sap, d’entre tots ells,
que «és la mà del Senyor qui ho ha fet»? ^*
    10 Ell té a la mà tots els vivents
i l’alè de tots els homes. ^*
    11 Diu el proverbi: ^* «L’oïda distingeix paraules,
com el paladar un bon plat.
    ¹² Les persones grans tenen seny,
en els vells hi ha experiència.» ^*
    13 Però és en Déu que hi ha consell i intel·ligència,
la saviesa i el poder per a actuar. ^*
    14 Allò que ell ensorra, ja no es restaura;
a l’home que ell tanca, ningú no l’obre. ^*
    15 Reté les aigües i ve la secada,
les deixa lliures i capgiren la terra.
    ¹⁶ Són d’ell la força i l’encert;
té a la mà el seduït i el seductor. ^*
    17 Fa divagar els consellers
i embulla el parer dels jutges.
    ¹⁸ Treu l’autoritat als reis
i els faixa amb roba d’esclau. ^*
    19 Fa divagar els sacerdots
i abat els qui sempre manen.
    ²⁰ Treu la paraula als grans oradors
i lleva el seny als ancians.
    ²¹ Deshonra la gent il·lustre
i deixa indefensos els valents.
    ²² Treu a la claror el cor de les tenebres,
fa sortir a la llum la fosca de la mort.
    ²³ Engrandeix les nacions, i després les aniquila;
eixampla els pobles, i més tard els deporta. ^*
    24 Fa perdre el seny als dirigents, ^*
els esgarria per un desert sense camins: ^*
    25 van a les palpentes, sense llum,
els fa tentinejar com embriacs.