Per què sotges els homes?

    ¹ L’home neix de les entranyes de la mare,
viu un instant i s’atipa de neguits. ^*
    2 S’obre com les flors i es marceix,
passa com una ombra i no s’atura. ^*
    3 Però tu no deixes de sotjar-lo.
I a mi em fas acudir ^* al teu judici.
    ⁴ Qui trobaria res de pur
en el qui neix impur? ^*
Ningú!
    ⁵ Si ets tu qui fixes els dies de l’home
i el nombre dels seus mesos
i li marques una fita que no pot ultrapassar,
    ⁶ deixa’l viure tranquil ^*
fins que acabi la jornada.
    ⁷ L’arbre conserva una esperança: ^*
si el tallen, torna a brotar,
no para de treure llucs.
    ⁸ Fins si l’arrel envelleix a la terra
i la soca queda morta a la pols,
    ⁹ l’arbre que ensuma l’aigua rebrota,
treu branques com un plançó.
    ¹⁰ Però l’home mor i s’esvaeix. ^*
On fa cap, doncs, quan expira?
    ¹¹ L’aigua podria sortir de la mar,
i els rius escolar-se i quedar secs, ^*
    12 però l’home no s’alçarà de la tomba. ^*
Primer s’acabarà el cel abans que ell es desperti,
abans que es desvetlli d’aquest son.
    ¹³ Tant de bo que m’amaguessis al país dels morts ^*
fins que passés el teu enuig, ^*
i que fixessis un temps per a recordar-te de mi!
    ¹⁴ Però, ¿pot un mort tornar a la vida?
Jo suportaria un temps de feixuguesa
fins que m’arribés el relleu!
    ¹⁵ Em cridaries, i jo et respondria,
miraries amb afecte l’obra de les teves mans.
    ¹⁶ Ni que ara comptis els meus passos, ^*
llavors no et fixaries en els meus pecats:
    ¹⁷ tancaries dins un sac la meva falta,
amagaries la meva culpa. ^*
    18 Les muntanyes cauen i s’esberlen,
les roques llisquen del lloc on són,
    ¹⁹ l’aigua es menja les pedres
i obre còrrecs als camps.
Així desfàs l’esperança de l’home.
    ²⁰ El destrosses per sempre i se’n va,
el desfigures i el llances fora.
    ²¹ Si els seus fills són honorats, no ho sabrà mai;
tampoc no sabrà si els humilien.
    ²² Només sent el seu dolor,
només plany la pròpia sort.