¹ Series com un foc que encén la garriga
o que fa bullir l’aigua. ^*
Així els teus enemics sabrien qui ets:
al teu davant les nacions tremolarien,
    ² quan fessis prodigis inesperats i terribles.
Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu.
    ³ Mai no s’ha sentit a dir;
cap orella no ha sentit
ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu,
que afavorís així els qui confien en ell! ^*
    4 Però ara has colpit els qui amb goig obraven el bé
i es recordaven dels teus camins.
Tu t’has irritat i nosaltres ens hem desviat,
per més que seguir-te era sempre la nostra salvació.
    ⁵ Tots som ara com gent impura,
les nostres bones obres són com una roba tacada d’impureses.
Ens hem marcit com la fulla caiguda
i les nostres culpes se’ns emporten com el vent.
    ⁶ Ningú no invoca el teu nom
ni es desvetlla per recórrer a tu.
Ens amagues la teva mirada
i permets que ens fonguem per les nostres culpes. ^*
    7 Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. ^*
Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser: ^*
tots som obra de les teves mans. ^*
    8 No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem,
no et recordis per sempre de les nostres culpes.
Mira’ns: tots nosaltres som el teu poble.
    ⁹ Les teves ciutats santes són un desert,
Sió està despoblada,
Jerusalem és una desolació.
    ¹⁰ El foc ha consumit el temple sant, la nostra glòria,
on et lloaven els nostres pares.
Allò que més estimàvem
és ara una ruïna. ^*
    11 ¿Callaràs, Senyor, veient tot això?
¿Ens afligiràs en silenci, sense mida? ^*