Cinquè poema de Job
1 Job va replicar:
No aguanto el vostre consol
2 De coses així, n’he sentides massa:
no es pot aguantar el vostre consol.
3 Quan acabareu de dir coses sense solta?
Què us obliga a replicar-me?
4 Si us trobéssiu en el meu cas,
jo també parlaria com vosaltres:
us faria un gran sermó
movent, comprensiu, el cap.
5 Us consolaria amb bones paraules,
m’afanyaria a dar-vos conhort.
Déu em fereix i em torna a ferir
6 Però si parlo, continuo sofrint,
i, si callo, què m’estalvio?
7 Ara Déu m’ha deixat abatut,
m’ha pres els qui m’envoltaven,
8 m’ha marcat la cara d’arrugues
que testimonien contra mi,
i el cos, aflaquit, m’acusa.
9 El seu enuig m’esquartera,
m’empaita amb cruixit de dents,
em clava uns ulls d’enemic.
10 La gent s’aplega contra mi,
m’humilia amb insults i bufetades.
11 Déu m’ha lliurat als perversos,
m’ha llançat a les mans dels malvats.
12 Jo vivia tranquil i m’ha sacsejat:
m’ha agafat pel clatell, m’ha desconjuntat.
M’ha convertit en un blanc
13 i tira contra mi les seves fletxes.
Em forada les entranyes sense pietat
i escampa el meu fel per terra.
14 Em fereix i em torna a ferir,
com el guerrer que enfonsa un mur.
15 No em trec de damunt la pell el vestit de sac
i enfonso el front a la pols.
16 Els plors m’han encès la cara,
en els meus ulls ronda l’ombra de la mort.
17 Però jo no tinc les mans brutes de violència,
i la meva pregària és pura!
Ets garant i testimoni
18 Oh terra, no amaguis la meva sang!
Que el meu clam no trobi refugi!
19 Ara tinc al cel un testimoni,
un que parla allà dalt a favor meu.
20 Els meus amics m’escarneixen,
però jo ploro davant de Déu
21 perquè em defensi contra ell mateix que m’ataca,
com un amic en defensa un altre.
22 És cert que tinc els anys comptats
i me’n vaig pel camí que no té retorn.