Onzè poema de Job

    ¹ Job continuà així el seu discurs:

Abans jo era molt feliç

    ² Si jo pogués reviure els temps passats,
aquells dies en què Déu em protegia, ^*
    3 quan brillava damunt meu la seva llum
i la seva claror em guiava en la fosca,
    ⁴ quan em trobava en la plenitud de la vida ^*
i Déu, l’amic, ^* em guardava la casa!
    ⁵ El Totpoderós era encara vora meu
i els meus fills m’envoltaven. ^*
    6 Podia banyar-me els peus amb llet,
del terreny pedregós en treia rius d’oli. ^*
    7 Quan sortia a la porta de la ciutat,
quan prenia seient a la plaça,
    ⁸ els joves m’obrien pas en veure’m
i els ancians es posaven drets. ^*
    9 Els prohoms paraven d’enraonar,
tenien la boca closa. ^*
    10 Els governants abaixaven la veu,
la llengua se’ls encastava al paladar.
    ¹¹ La gent que em sentia em felicitava,
tothom qui ho veia en donava testimoni:
    ¹² jo salvava el pobre suplicant
i l’orfe sense empara. ^*
    13 Els agonitzants em beneïen.
Jo tornava el goig al cor de la viuda. ^*
    14 Per vestit em posava la justícia,
el dret em feia de mantell i diadema. ^*
    15 Jo era els ulls del cec
i els peus del coix, ^*
    16 era el pare dels pobres
i l’advocat dels estrangers. ^*
    17 Jo trencava les barres del malvat
i li treia la presa de les dents. ^*
    18 Pensava: «Moriré dintre el meu niu,
amb tants dies com grans de sorra.
    ¹⁹ Tinc les arrels plantades vora l’aigua,
la rosada fa nit a les meves branques.
    ²⁰ El meu prestigi augmenta i es renova,
em rejoveneixo com un arc tensat.» ^*
    21 Tothom m’escoltava amb atenció,
acollien en silenci el meu consell. ^*
    22 Ningú no objectava res al que jo deia,
el meu discurs els amarava gota a gota. ^*
    23 M’esperaven com s’espera la pluja,
com qui es deleix pels ruixats de primavera. ^*
    24 Jo somreia als qui no tenien confiança,
la llum de la meva mirada els sostenia. ^*
    25 Era el seu cabdill i els mostrava el camí,
seia com un rei entre la tropa,
jo, el consolador dels afligits.